L’agenda mediàtica i l’agenda política han estat sempre molt connectades, fent els mitjans la funció d’escenari on els polítics donen a conèixer les seves idees. Actualment, però, trobem que intervé un fenomen que està posant en dubte la credibilitat del periodisme: el boom del discurs populista. Els mitjans han entrat en una espiral on es fa seguiment de la ‘teatralització’ política, fins el punt de desviar-se d’un debat seriós i centrat en les necessitats de la societat.
A més, alguns mitjans tendeixen a fer un periodisme de versions en que es donen totes les veus del conflicte però sense contextualitzar-les. Així, una política sentimentalitzada lligada a un periodisme que dona la mateixa oportunitat a la veritat que a la mentida, donen lloc a una societat desinformada.
El populisme polític és conegut per comunicar el seu missatge a la població d’una manera cridanera i que apel·la als sentiments, però necessita dels mitjans per estar en el foc d’atenció. D’altra banda, el periodisme ha hagut d’adaptar-se arrel l’aparició de les xarxes socials a una situació de competència, on pren importància el clickbait. Aquests dos factors conflueixen en una sinèrgia entre política i periodisme demostrable, per exemple, analitzant la cobertura de les trobades al Parlament. El debat rigorós i respectuós queda diluït enmig d’una atmosfera de pugnes entre polítics. I els mitjans, lluny d’ignorar-les, utilitzen l’escàndol en benefici propi per cridar l’atenció del lector.
L’aparició del populisme també ens obliga a plantejar-nos fins a quin punt el periodista ha d’evitar fidelment el partidisme, o per contra ha d’intervenir en favor de la veritat. Molt sovint, donar totes les versions en un mateix nivell no és indicador d’estar propiciant un tractament de qualitat. N’és un exemple el tractament que va fer ‘La1’ sobre el ‘pin parental’ al telenotícies del 19 de gener. Ressaltava la opinió tant del PSOE com del PP, però donava llum a unes declaracions de Casado en que defensava la llibertat dels pares a escollir l’educació dels fills. Tractant-se d’un tema com el veto de l’ensenyament en qüestions com el feminisme o la diversitat sexual, hauria calgut contextualitzar aquesta declaració per evitar confusions a l’espectador.
El periodisme ha de ser el principal engranatge d’un sistema de validació creïble per la gent, i per fer-ho possible ha d’interpretar la realitat amb rigor. Com bé ressalta un article de ‘Punto y aparte’, la sobrecobertura d’actors populistes pot donar lloc a un desequilibri informatiu. Per això cal ser crític i no tractar el populisme com si fos una manera més de fer política, sinó denunciar quan es falti a la veritat. “El periodismo en la época del populismo y la polarización”, un estudi realitzat per la LSE, puntualitza que una solució és elaborar notícies constructives com per exemple reportatges a l’hora de tractar temes complexos com pot ser el ‘pin parental’.
Com hem pogut comprovar, és impossible prendre bones decisions sense tenir accés a la veritat. I per prendre decisions tan importants com a qui votar perquè dirigeixi el país, cal formar una opinió pública que garanteixi la democràcia. Si els polítics no contribueixen, ho hauran de fer els periodistes: exercir de quart poder. L’agenda política l’han determinen els mitjans, però no al revés. Els periodistes han d’intervenir per fer pressió als polítics i mostrar la realitat de cada discurs, per evitar ser còmplices del populisme.
Referències:
Información desinformada 