«Sé tú mismo. Los demás puestos están ocupados.»
— Oscar Wilde.
Esta es la primera entrada de mi nuevo blog. Acabo de empezar a escribir este nuevo blog. ¡Mantente al día para leer más entradas! Suscríbete a continuación para recibir notificaciones cuando publique nuevo contenido.
“El primer de tots els combats és sempre per les paraules. (…) Etiquetar la realitat és el poder màxim, previ a exercir qualsevol altre poder”. Aquestes citacions extretes d’un article d’opinió publicat a la Vanguardia del periodista Francesc-Marc Álvaro, sintetitzen perfectament la realitat que es viu a qualsevol tipus de debat. El fet que el llenguatge sigui un arma no és nou, però sí trobem un element nouvingut actualment: l’auge de la difusió de notícies falses, permès en gran mesura per la popularització de les xarxes socials.
Fins ara, la creació de marcs mentals arrel de la tendència a etiquetar la realitat ha estat, i és, una praxis generalment acceptada pel sistema comunicatiu en que ens trobem. Trobem marcs mentals a tots i a cadascun dels mitjans, alguns més i d’altres menys amagats. Tot i ser ambdós mecanismes de distorsió de la realitat, el punt diferencial entre els marcs mentals i les fake news és que les segones s’emeten amb una intenció de falsejar per obtenir certs interessos.
Quan aquest tractament es sistematitza podem arribar a trobar-nos en un “clima fake”, l’exponent màxim de les informacions falses. L’expressió de, “no hem dit una mentida, sinó fets alternatius”, en boca de la cap de gabinet de Donald Trump referint-se a l’assistència a la presa de possessió del president, és determinant. Denota indicis que estem vivint un canvi en les relacions entre poder i mitjà, i s’estan començant a validar declaracions alternatives a la veritat.
Tenint en compte això, quins són els factors que ens han pogut portar a aquesta situació? Primerament, cal dir que el periodisme és una professió que té un únic objectiu ben clar: informar per mitjà de la veritat. Tot i així, la professió es troba en crisis degut a l’aparició de les xarxes socials, i el periodisme pateix mals com l’escassetat de mitjans, la presa, la competència, la dictadura del clic… Com diu Amorós Garcia, “què és allò impossible al periodisme? Segurament, publicar mentides. (…) Però, quin element aconseguiria actualment que el periodisme fes l’impossible? L’impacte”. Les fake news comencen amb un aparentment innocent titular que atrapa el lector o l’espectador, però sustentat amb fets que no han estat contrastats suficientment.
A més, com diu la periodista Patricia Alonso, els “bulos” comencen freqüentment online, però terminen essent publicats pels mitjans tradicionals, fet que agreuja encara més el problema. El llibre de Amorós Garcia també menciona el paper dels mitjans en aquest intercanvi de falsedats. Destaca, a més, la tendència dels mitjans de no reconèixer l’error un cop publicada la notícia falsa, i acusar sempre a un “altre”.
El llibre també menciona els atemptats d’agost de 2017 a Barcelona, en que es va donar un clima de tensió i terror idoni per la proliferació de notícies falses. I efectivament, mitjans com RTVE o Telecinco van emetre en directe que els atacants s’havien atrinxerat en un bar, i els Mossos van haver de desmentir-ho.
Aquest és un dels molts exemples que demostren que “quan l’ambient general empitjora, el llenguatge ho pateix”, en paraules de l’escriptor George Orwell. Els mitjans no van tenir suficient rigor com per contrastar una informació que segurament molts altres mitjans ja havien emès. La presa per beneficiar-se de l’exclusiva va prevaler abans que el contrastament de la informació, en un ambient de tensió i pressió.
Davant d’aquesta realitat cal plantejar-se com seria possible revertir els esdeveniments i no deixar que el problema s’agreugi. Per començar, és vital que tant la ciutadania com els periodistes siguin conscients de la gravetat que suposa participar en la difusió de notícies falses. És cert que les xarxes socials són el canal perfecte per difondre-les, ja que s’escampen a una velocitat llampec i en molts casos és difícil esbrinar-ne la font difusora.
Malgrat això, avui ja comencem a trobar decisions que trenquen la impunitat de que es sol gaudir quan es difon una fake news. Fa uns dies, la Vanguardia publicava que la Fiscalia de Barcelona ha presentat una querella contra una internauta per difondre un vídeo fals en que atribuïa accions violentes a un grup de MENA, la primera iniciativa legal contra el falsejament de notícies a Espanya.
Referències:
L’agenda mediàtica i l’agenda política han estat sempre molt connectades, fent els mitjans la funció d’escenari on els polítics donen a conèixer les seves idees. Actualment, però, trobem que intervé un fenomen que està posant en dubte la credibilitat del periodisme: el boom del discurs populista. Els mitjans han entrat en una espiral on es fa seguiment de la ‘teatralització’ política, fins el punt de desviar-se d’un debat seriós i centrat en les necessitats de la societat.
A més, alguns mitjans tendeixen a fer un periodisme de versions en que es donen totes les veus del conflicte però sense contextualitzar-les. Així, una política sentimentalitzada lligada a un periodisme que dona la mateixa oportunitat a la veritat que a la mentida, donen lloc a una societat desinformada.
El populisme polític és conegut per comunicar el seu missatge a la població d’una manera cridanera i que apel·la als sentiments, però necessita dels mitjans per estar en el foc d’atenció. D’altra banda, el periodisme ha hagut d’adaptar-se arrel l’aparició de les xarxes socials a una situació de competència, on pren importància el clickbait. Aquests dos factors conflueixen en una sinèrgia entre política i periodisme demostrable, per exemple, analitzant la cobertura de les trobades al Parlament. El debat rigorós i respectuós queda diluït enmig d’una atmosfera de pugnes entre polítics. I els mitjans, lluny d’ignorar-les, utilitzen l’escàndol en benefici propi per cridar l’atenció del lector.
L’aparició del populisme també ens obliga a plantejar-nos fins a quin punt el periodista ha d’evitar fidelment el partidisme, o per contra ha d’intervenir en favor de la veritat. Molt sovint, donar totes les versions en un mateix nivell no és indicador d’estar propiciant un tractament de qualitat. N’és un exemple el tractament que va fer ‘La1’ sobre el ‘pin parental’ al telenotícies del 19 de gener. Ressaltava la opinió tant del PSOE com del PP, però donava llum a unes declaracions de Casado en que defensava la llibertat dels pares a escollir l’educació dels fills. Tractant-se d’un tema com el veto de l’ensenyament en qüestions com el feminisme o la diversitat sexual, hauria calgut contextualitzar aquesta declaració per evitar confusions a l’espectador.
El periodisme ha de ser el principal engranatge d’un sistema de validació creïble per la gent, i per fer-ho possible ha d’interpretar la realitat amb rigor. Com bé ressalta un article de ‘Punto y aparte’, la sobrecobertura d’actors populistes pot donar lloc a un desequilibri informatiu. Per això cal ser crític i no tractar el populisme com si fos una manera més de fer política, sinó denunciar quan es falti a la veritat. “El periodismo en la época del populismo y la polarización”, un estudi realitzat per la LSE, puntualitza que una solució és elaborar notícies constructives com per exemple reportatges a l’hora de tractar temes complexos com pot ser el ‘pin parental’.
Com hem pogut comprovar, és impossible prendre bones decisions sense tenir accés a la veritat. I per prendre decisions tan importants com a qui votar perquè dirigeixi el país, cal formar una opinió pública que garanteixi la democràcia. Si els polítics no contribueixen, ho hauran de fer els periodistes: exercir de quart poder. L’agenda política l’han determinen els mitjans, però no al revés. Els periodistes han d’intervenir per fer pressió als polítics i mostrar la realitat de cada discurs, per evitar ser còmplices del populisme.
Referències:
Más de dos millones trescientas mil personas vieron ayer el Antena 3 Noticias, y las mismas el Informativos Telecinco, los dos canales líderes en share en el prime time. A su vez, más de 100.000 personas compran cada día el País, el periódico más vendido en España. Ese público demuestra una confianza que el periodismo debe saber devolver, ofreciendo una calidad de información que no quede distorsionada por el afán de tener audiencia. Es cierto que, como bien dictan los tres pilares del periodismo, la persuasión es fundamental para que el receptor capte el mensaje. También el entretenimiento juega su papel. Pero es necesario siempre tener un sentido del equilibrio, y nunca olvidar la función básica del periodismo: informar y ofrecer criterios para entender la sociedad.
Por todo esto, esta profesión ha de ser siempre un sector regulado. El periodismo se enfrenta constantemente al reto de la responsabilidad, haciendo el papel de referente y transmisor de valores. La información afecta, ya sea de manera directa o indirecta, a cada uno de los individuos a los cuales se dirige. Sin embargo, es inviable controlar meticulosamente desde el Estado el trabajo periodístico de cada uno de los medios de comunicación en España. Por eso es tan importante la autorregulación, que se traduce en mecanismos como el código deontológico o el libro de estilo, la figura del defensor del espectador o del lector, y el Estatuto de Redacción o el Consejo de Prensa.
El mercado es el ente más influyente contra el que estos mecanismos deben luchar. Tanto medios televisivos como la prensa tradicional caen en la tentación y rozan el sensacionalismo para conseguir más audiencia, o cualquier otro tipo de mala praxis. Organismos como el CAC o el ‘Col·legi de periodistes’ hacen esfuerzos por evitar tal tratamiento de la información en los medios catalanes. El CAC, por ejemplo, regula el uso de la publicidad en los medios audiovisuales, entre otras funciones. Hace unos días denunció la difusión de 59 videos en ‘Youtube’ por publicidad encubierta a niños y adolescentes. Pero al fin y al cabo, es la competitividad entre los propios medios lo que prima en la regulación. El código crea una presión ambiental, donde queda retratado aquel que no lo cumpla.
Aun así, tanto en televisión como en prensa cada día se encuentran casos de mala praxis que quedan impunes. Telecinco, por ejemplo, en casos de asesinato o de violación suele decir la nacionalidad del presunto criminal, si este es extranjero. Esto podría responder un criterio de identificación de los implicados, si no fuera porqué la gran mayoría de veces menciona la nacionalidad marroquí o “magrebí”, y la repite en varias ocasiones a lo largo de la noticia. Se trata de un tema delicado ya que, asumido a la ligera y sin justificación, existe el riesgo de fomentar el odio hacia un colectivo. Incluso sin estar demostrado que el acusado sea culpable, esta identificación criminal-magrebí hace mella en el espectador.
Los organismos reguladores han avanzado, pero aun existen ejemplos de mal tratamiento como hemos visto anteriormente. Por eso, su función junto con la presión mutua entre medios, aunque ayuda, nunca llega a ser suficiente. Entonces, ¿cómo podemos protegernos del mal periodismo? La sociedad ha de contribuir también, ser crítica y no creerse todo lo que lean u oigan en los medios. Cada individuo aporta a la regulación; la crítica se ha de digerir positivamente, como la única manera de mantener la tensión y aspirar siempre a un periodismo mejor. En constante evolución.
Esto es una entrada de muestra, originalmente publicada como parte de Blogging University. Regístrate en uno de nuestros diez programas y empieza tu blog con buen pie.
Hoy vas a publicar una entrada. No te preocupes por el aspecto de tu blog. Tampoco te preocupes si todavía no le has puesto un nombre o si todo esto te agobia un poco. Tan solo haz clic en el botón «Nueva entrada» y explícanos por qué estás aquí.
¿Por qué es necesario?
La entrada puede ser corta o larga, una introducción de tu vida o una declaración de los objetivos del blog, un manifiesto de cara al futuro o una breve descripción del tipo de cosas que pretendes publicar.
Te ofrecemos algunos consejos útiles para ayudarte a empezar:
No tienes por qué atarte a las decisiones que tomes ahora. Lo bueno de los blogs es que evolucionan constantemente a medida que aprendemos nuevas cosas, crecemos e interactuamos los unos con los otros. Pero está bien saber dónde y por qué empezaste, y plasmar tus objetivos puede darte más ideas para las entradas que quieres publicar.
¿No sabes por dónde empezar? Tan solo escribe lo primero que se te ocurra. Anne Lamott, autora de un libro sobre cómo escribir que nos encanta, afirma que debemos permitirnos escribir un «primer borrador de mierda». Anne está en lo cierto: tan solo tienes que empezar a escribir, y ya te encargarás de editarlo más tarde.
Cuando todo esté listo para publicarse, asigna entre tres y cinco etiquetas a la entrada que describan el centro de atención de tu blog: escritura, fotografía, ficción, educación, comida, coches, películas, deportes… ¡Lo que sea! Estas etiquetas ayudarán a los usuarios interesados en tus temas a encontrarte en el Lector. Una de las etiquetas debe ser «zerotohero», para que los nuevos blogueros también puedan encontrarte.
Información desinformada 